Creedme (Unbelievable)
El cine no va ser una competència real per a la literatura. Una pel·lícula comença i acaba, mentre que un llibre el tens a mitges, t’intriga, arribes a casa i estàs esperant agafar-lo per veure com continua. Però van arribar les sèries i ens van donar tot això. Serien, doncs, l’autèntica competència pel que fa als llibres. Les consumim gairebé tots i col·laboren a crear un estat d’opinió o un imaginari. És per això que en volia comentar una, tot i que començaré per una altra.
Havia llegit sobre una sèrie gallega policíaca que estava triomfant a Netflix. La vaig voler veure. És molt criticable, i en cap cas pel seu pressupost modest. Ho és per la seva incoherència: mentre va fent un discurset contra el masclisme, tota ella és plena de tòpics i tics masclistes. La dona que no sap d’on surten els diners familiars, les escenes d'exhibició i vexació femenina, la dona policia vestint-se i maquillant-se com les prostitutes per poder investigar o la nena de quinze anys amb una faldilla massa curta per ser compatible amb un uniforme escolar.
Vaig pensar que era una llàstima que haguessin agafat com a model algunes sèries americanes en lloc d’altres d’europees, més humanitzades i respectuoses amb els personatges femenins. I vaig recordar una anècdota que m’havia passat a twitter.
Havia fet un tuit dient que deixaria qualsevol sèrie o llibre a la primera escena d’autòpsia a un cos de dona jove, perquè era impossible empassar-se’n més. I va ser una dona jove que em va contestar: Els psicòpates triaven dones joves i per tant havíem de veure autòpsies, si era tan puritana, que llegís novel·la romàntica. En aquell moment jo ja tenia publicades dues novel·les policíaques, una d’elles sobre explotació sexual.
L’anècdota em va fer reflexionar. Tan interioritzat tenim l’abús i vexació del cos femení que ens acaba semblant impossible fer una sèrie o escriure un llibre policíac on no aparegui?
Aquells dies, mentre veia la sèrie, vaig tenir dues converses que també em van fer pensar. En una d’elles, un amic va dir: És que ella vol ser tan femenina, tan dona... Volia dir que es maquillava, anava vestida d’una certa manera. Em vaig preguntar per què s’associa una aparença concreta a la feminitat. A l’altra conversa, una amiga em va comentar que una periodista feminista havia escrit que, decidida a deixar de maquillar-se, ara se sentia malament amb el seu aspecte. I em vaig demanar per què pots acabar pensant que no valen els llavis, les ungles, els cabells, la pell, tal com són. Hi té alguna cosa a veure la ficció que ens empassem?
M’ha passat sovint, més en realitzacions americanes que europees, haver-les de deixar a mitges perquè uns llavis abotifarrats o algú que es lleva del llit amb les pestanyes postisses posades feia que ja no em cregués res del que estaven explicant. En general, agraeixo l’aspecte natural dels protagonistes.
I enmig de totes aquestes reflexions m’apareix la sèrie Creedme (Unbelievable). Amb el poc que en sabia, havia cregut que era un documental. No és així. A partir d’un cas real de diverses dones violades han construït una ficció que li és totalment fidel. I va sobre les dones violades, no pas sobre el violador. És el primer punt positiu de la sèrie: Les que interessen són elles, contrastant amb altres sèries on fins i tot pretenen que admirem la intel·ligència d’un agressor sexual o un assassí.
Les dones de Creedme trenquen els cànons. Han estat víctimes, però no ho són en essència. Són dones intel·ligents, interessants i vàlides a qui ha tocat passar per aquesta terrible experiència. Perquè el que els ha passat es terrible, hores de submissió no desitjada, de terror i sofriment. Però en cap moment no són convertides, com passa en altres sèries, en un objecte, i molt menys en un objecte eròtic.
En aquesta sèrie una violació no és eròtica. És purament un acte d’imposició de poder per part d’un desgraciat contra una dona de qualsevol edat a qui segresta i sotmet. I el que ens n’arriba són els efectes que aquest acte de violència té damunt d’elles i de la resta de la seva vida, no pas escenes dels abusos que, pretenent denunciar-los, puguin servir per excitar el personal. Una violació no és excitant, per molt que el porno i els seus perifèrics ens vulguin convèncer del contrari.
Les protagonistes són dones corrents amb vides diverses a qui toca viure i superar aquest mal pas. Dones que tot i estar passant-ho tan malament són capaces d’aferrar-se a la foto d’un moment bonic que tenen a la tauleta de nit o d’intentar observar i retenir a la memòria pistes que permetin desemmascarar aquest violador terrible i evitar el dolor a altres dones.
Per sort, en el cas en què es basa la sèrie no apareix cap jutge que es demani si van gaudir o no. Però sí que hi apareix el dubte de si el que denuncien és cert.
I aquí trobem un altre dels temes interessants de Creedme. La diferència entre deixar la investigació d’un cas de violació en mans d’homes o de dones policies. Els primers casos els porten homes i podem veure com posen en dubte la declaració de violació d’una menor i la maltracten fins a destrossar-li una vida ja prou malmesa. I també la superficialitat amb què investiguen els casos que sí que es creuen.
En paral·lel, veiem l’actuació de dues dones policia que posen tot el seu esforç i coneixement per intentar descobrir i treure del carrer l’home que ha fet aquestes barbaritats. I no només això, sinó que intenten protegir les dones agredides en els moments espantosos de les declaracions o de les revisions mèdiques, situacions que per a moltes dones representen, com expliquen les víctimes reals, segones i terceres violacions.
Una altra observació: Cap d’aquestes dones, ni les agredides ni les dones policia, no es corresponen amb el model femení més ‘artificial’ que trobem una vegada i altra a la ficció. Són dones ‘al natural’ i no per això menys femenines. Ni el vestuari, ni el maquillatge ni l’actitud no corresponen a l’imaginari que trobem en altres creacions. Potser perquè no és ficció, perquè el cas és real. Però potser també per la convicció de les dones que hi participen, productora, guionistes, directores. També la dona que va ser agredida d’adolescent va col·laborar en el projecte, discretament.
Calia trencar tòpics, no caure en la banalització de la violació ni erotitzar-la. I ho han aconseguit. Les protagonistes agredides d’aquesta sèrie perden per unes hores la seva llibertat corporal, però interiorment són lliures.
El paper dels homes també és essencial. Des dels policies ja grans que no suporten que una nena els faci ‘perdre el temps’ en una declaració de violació que troben poc creïble fins al policia jove, un becari, que posa tota la seva intel·ligència i el seu temps en l’objectiu de descobrir el culpable. Pel mig, hi ha homes que compleixen amb la seva obligació, però mai amb l’empatia d’unes dones policia que poden imaginar perfectament el que representaria passar per un infern com aquell.
No totes les dones de la sèrie són empàtiques. Una de les mares d’acollida de la noia violada és qui sembra la llavor del dubte. Un personatge tret de la realitat que donaria per a molt. Malauradament, no és un cas aïllat.
A la sèrie hi ha dolor, trauma, frustració, vides que no seran mai més les mateixes. Però també hi ha convicció, esforç, petites heroïcitats i una certa victòria en forma de resultats. Ser escoltades, cregudes i acompanyades en aquest procés i veure el seu agressor a la presó pot ser el diferencial entre poder o no poder continuar endavant a la vida.
M’agradaria que molta gent la veiés, homes i dones, i que fes escola. Que hi hagués un abans i un després. Que aquest model de dones reals s’imposés a la ficció i desbanqués la imatge d’objecte, més sotmès que eròtic, que en molts casos ens han venut com a normal.
I el violador? Doncs el violador no ens interessa, és una ombra fosca, un monstre sense protagonisme, un pobre home que només se sent poderós davant de qui no es pot defensar. A qui podria interessar? No, la sèrie no va d’ell (l’únic, per cert, a qui veiem nu i exhibit). Va d’elles.
Que n’hi hagi moltes més com aquesta. Et deixa molt remoguda, però amb l’esperança que pugui representar un canvi de paradigma molt, molt necessari.